Em
fa milers d'hores
que
d'aquestes càlides aigües
una
brillantor de mar blava
ens
a encegat els ulls.
Ens
a torrat les nostres pells
i
els raigs del Sol
d'aquesta
mar agrest
ens
a encerclat a sobre
una
pudor salina.
Esmicolant
en cada petit instant
unes
aigües que van surant
denses
e infatigables
i
que mai ens han deixat
de
gronxar-nos el cos.
Somiant
desperts, ben desperts
com
aquella remor de veus
que
s'aplegava sospirant
dins
la nostre animà
cap a una platja deserta.
On
estar-nos barrats
i
posar peu nu
sobre
aquella sorra molla
amb
els ulls ben oberts
i
plens de somriures.
I
demostrar-nos dins nostre
que
per fi havien vençut
les
entremaliades aventures
que
el viatge ens havia disposat.
Mirant
enrere sobre les línies
més
primes de l'horitzó
que'ns
recordaven que les paraules
no
eren paraules en va,
i
els somnis tan poc.
Sinó
que eren onades que assenyalen
a
la fi un camí, el de la llibertat
i
que tot començava i tot acabava
en
el trencadís Mare Nostre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario